Les notes de fi de curs haurien d’actuar com un mirall de l’evolució acadèmica de l’alumne, però no sempre és així. Sovint ens trobem amb casos, que tot i ser una minoria, ocupen una part important dels nostres debats: estudiants que suspenen sense merèixer-ho perquè els professors, tot i la quantitat d’hores que l’alumne passa a l’escola, no han estat capaços de detectar el seu potencial i capacitat de millora. Tothom considera, òbviament, que aquests casos suposen una evident injustícia. No són percebuts de la mateixa manera, tanmateix, els que estan situats a l’altre extrem: els casos d’aquells alumnes que de sobte veuen com les seves notes milloren de manera espectacular a final de curs.
En primer lloc, unes notes “inflades” provoquen incertesa en l’alumne. És un escenari que coneixem prou bé. Un alumne arrossega un volum de suspensos considerable, però acaba aprovant màgicament a l’últim trimestre i llavors pensa que a l’any vinent es repetirà la mateixa situació. Aleshores, quan apareixen les notes baixes al següent curs, no escolta els consells que se li donen perquè espera que després tot s’arreglarà, “al final acabaré passant”, diuen. Llavors, tal i com comentàvem al post anterior, arriba un punt, especialment al pas de primària a l’ESO i més encara al canvi cap al batxillerat, on aquesta dinàmica ja no es repeteix. Els suspensos es mantenen al juny, arriben els estius complicats i les amenaces d’una possible repetició, que generen una enorme frustració i malestar a casa. L’alumne no entén què ha canviat, per què ara ja no val la tàctica de sempre, i té raó a no entendre-ho, atès que l’escola li ha estat enviant missatges contradictoris.
A més a més, unes notes immerescudament altes banalitzen el valor de les qualificacions. A les entrevistes inicials molts pares ens comenten “a la meva època suspendre cinc era una barbaritat” i frases similars. Ara, en canvi, un alumne pot acumular aquests suspensos, perquè després els recuperarà, tot i que no canviï realment els hàbits o adquireixi nous coneixements. Què aconseguim amb això? No educar en regularitat i perseverança perquè com que “no passa res”, “mentre acabi aprovant al juny…” . Què percep l’alumne? Acaba pensant que l’esforç no té cap valor perquè pesen més factors externs com que el nombre de repetidors d’un curs no superi una certa xifra o que es mantingui una mitjana acceptable d’aprovats per assignatura. Amb això s’està desvirtuant el sentit de l’avaluació, fet que s’agreuja si, a més a més, tenim en compte les diferències quant al grau d’exigència entre professors i sobretot entre escoles, i que en conseqüència no tots els números valen el mateix malgrat s’escriguin igual.
Des de Punt i Seguit volem transmetre la idea que aquesta pèrdua de valor de les notes és a la llarga altament perjudicial, tot i que pugui suposar una alegria momentània. De fet, aquest fenomen és totalment contrari a la nostra filosofia: nosaltres defensem que tothom pot millorar sempre que s’esforci amb constància i dedicació. Les notes han de reflectir l’evolució acadèmica de l’alumne, no ser un element d’incertesa i confusió.
Maig 2016
Equip docent Punt i Seguit