Els professors funcionen massa sovint com autèntiques illes, és a dir, ni coneixen el que es fa a altres centres ni com treballen els seus companys de claustre. Aquest aïllament en la seva pràctica docent provoca que pensin que l’única realitat és la que veuen a les seves pròpies aules, un problema que no sol empobreix la seva mirada sobre el sistema educatiu i els seus alumnes sinó que té conseqüències directes sobre la seva feina.
Un professor aïllat no por comptar amb un barem real sobre el nivell d’exigència que es pot demanar en la seva assignatura. 
Per aquest motiu ens trobem cada any amb afirmacions taxatives com «aquest alumne no pot fer batxillerat», oblidant que el que demanen per poder aprovar-lo varia molt en funció de cada escola (tant en dificultat com en metodologia) i que el fet que una persona no «encaixi» en un sistema o que no se li doni bé una matèria no vol dir ni molt menys que no tingui aptituds. Determinats professors, en canvi, poden calibrar l’exigència en sentit contrari i pensar que imparteixen classes de qualitat perquè els resultats de selectivitat no són dolents (sense tenir en compte que només per la variable socioeconòmica de zona ja estan per sobre de la mitjana del país), i no veuen que els seus alumnes podrien sortir molt més preparats en un altre centre, sobretot en aspectes com l’expressió escrita, un tema clau que ja vam comentar en un altre post i que podeu consultar en aquest enllaç. Aquestes diferències poden complicar molt l’adaptació quan un alumne canvia d’escola, ja que des de Punt i Seguit ens hem trobat amb casos on ni el tutor no era conscient de les particularitats del propi projecte educatiu i així difícilment podrà assessorar les famílies o acompanyar els adolescents que provenen d’altres centres.
Per desgràcia, però, les illes no tenen lloc únicament entre escoles sinó dins del mateix centre. Així, sentim afirmacions com «aquest alumne ve amb mala base» d’un noi o noia de batxillerat, quan porta més de deu anys assistint a la mateixa escola. Mai s’han coordinat amb professors d’etapes prèvies per alertar de les carències que es detecten? No han rebut informes de l’alumne en qüestió? Quina diferència hi ha aleshores amb un alumne que acabi d’arribar des d’un altre sistema educatiu totalment diferent? Cada curs els pares han d’explicar la mateixa problemàtica i creuar els dits perquè el tutor sigui comprensiu, sense que hi hagi cap traspàs d’informació. Sempre es comença de zero. I els canvis d’etapa, com també vam denunciar en un altre escrit, poden resultar brutals, amb un descens sobtat de les qualificacions que angoixa les famílies perquè no entenen que una persona «que fins ara anava bé» sense canviar ni d’escola ni de manera de fer de sobte sembla acumular moltes mancances.
Si els professors no treballessin aïlladament podrien considerar el llarg termini, anticipant dificultats, potenciant les fortaleses any rere any, acumulant coneixement sobre l’alumne per ajudar-lo a treure el màxim possible d’ell mateix. És el que treballem per aconseguir a Punt i Seguit. Nosaltres no podem permetre’ns prescindir del que té lloc a les escoles, ja que no som qui avaluem i hem d’adaptar-nos al que demana cada professor. El nostre mètode, que fuig de la classe particular i combina alumnes de diferents perfils i centres, ens ajuda a tenir una visió més àmplia de la realitat del sistema educatiu i, d’aquesta manera, podem analitzar millor cada cas per donar-li la resposta adequada. Per això, ni podem ni volem funcionar com illes. I us demanem que ens ajudeu en aquesta tasca: compartiu amb nosaltres el que penseu sobre l’educació dels vostres fills (i alumnes si també sou docents), discutim plegats la metodologia i particularitats de cada escola i, sobretot, no deixeu de donar-nos la vostra opinió sobre el que fem o el que no fem per tal de seguir millorant.
(Febrer 2020)
